El llenguatge de la realitat

Esquerres o dretes. Centre o centre-dreta, o potser centre-esquerra? Semblem desorientats quan hem d’adscriure o fins i tot, adscriure’ns a alguna d’aquestes tradicionals etiquetes. Però no es tracta de desorientació, sinó d’adequació. Si la realitat evoluciona, o involuciona, com preferiu; el llenguatge també ho fa, o ho hauria de fer.

La nostra realitat no es construeix només a partir de les nostres experiències directes. Argèlia o Mali per exemple, formen part ara mateix de la nostra realitat. Què hi està passant? Les nostres experiències respecte aquests països africans només poden venir donades per una via: els mitjans de comunicació. I aquests, utilitzen com a eina principal el llenguatge. Així doncs, construïm una part de la nostra realitat amb el llenguatge que utilitza algú altre. Aquest altre, a qui anomenem periodista, té la responsabilitat de transmetre aquesta informació el més propera a la realitat possible.

Que no sapiguem redefinir les opcions polítiques en temps de crisi requereix una anàlisi i un acord entre experts i protagonistes per aconseguir noves etiquetes amb les que tothom se senti més a gust. Però aquesta és una qüestió de temps i sovint, d’història, que evoluciona de manera natural. En canvi, el fet que en cap d’aquestes dues notícies que trobeu a continuació s’utilitzi la paraula guerra no és una evolució natural.


“Crisi”, “intervenció”, “operació”, “operació militar contra el gihadisme” o “combat”. Totes fan referència al mateix però cap d’elles porta dins seu les connotacions que ens transmet el mot “guerra”. És ben conegut el paper que han tingut sempre els mitjans de comunicació en guerra. Per exemple, en la Primera guerra Mundial, quan els periodistes anglesos van ser còmplices d’un engany articulat pel govern en el decret “The Defence of the Realm Act”, que prohibia als periodistes anar al front , els sotmetia a un estricte control i censura, i promovia mentides sobre els alemanys.

Però, si abans parlàvem de responsabilitat. Dir les coses pel seu nom, o ajudar a posar el seu nom a les coses és la responsabilitat del periodista. És cert que el paper dels periodistes de guerra no és ara més fàcil que aleshores. El ja passat 2012 va tenir el rècord de periodistes morts en 15 anys. Tot i això, la responsabilitat no desapareix, tot al contrari. Demostra que com més ens acostem a la realitat menys ho volen els qui tenen el poder per “construir-la”. D’aquí, per exemple,les rodes de premsa sense preguntes i només amb comunicats oficials.

Hem de ser conscients de qui vol que es parli d’intervenció i d’operació i no de guerra. I això només és a gran escala. No és menys important saber també qui vol que es parli d’ajustos i no de retallades, qui vol que es parli d’augment de la competitivitat i no de reducció de salaris. Dir les coses pel seu nom, no pel nom que els fonts oficials volen donar-li, per ajudar a entendre una realitat complexa, per ajudar a escollir aquesta o a voler millorar-la. La responsabilitat del periodista és la de posar el nom adequat a les coses i aquesta passa per utilitzar el llenguatge de la realitat, no el de l’oficialitat.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: