Hem de ser pràctics

“Hem de ser pràctics. No burxar enrere en la història, sinó mirar cap endavant.” Una resposta habitual quan algú prova de defensar, per exemple, una identitat, o fins i tot, una “nacionalitat” catalana.

Qui no estaria d’acord en afirmar que la relació  Catalunya-Espanya es podria resumir en un combat continu de recels i incomprensions? Si del que es tracta és de mirar endavant i ser pràctics, això no és possible si partim d’un marc, o potser mar, d’incomprensions. Mentre uns reclamen més sobirania fiscal, els altres responen amb una llei d’educació que relega el català de llengua oficial a llengua “específica”.

Potser no es tracta d’emular constantment la Catalunya anterior a la Guerra de Successió, però potser una mica més d’atenció a la història ajudaria a convertir el mar en bassa. Per exemple, ara que està en debat, quina explicació podríem trobar a aquesta dèria nord-americana a poder tenir armes lliurament al calaix del menjador? Doncs, l’única explicació que he trobat darrerament, és precisament històrica. L’economista i resident als Estats Units, Xavier Sala-i-Martín, ho explica en una entrevista al magazine Jot Down. Com ell mateix diu “són hereus de la seva història”. Són hereus dels colons expulsats d’Europa, perseguits pels seus governs. Dels nous americans que es van fabricar les seves pròpies lleis per protegir-se, que no volien que l’Estat fos el tinent del monopoli de les armes. D’aquí, doncs, la segona esmena, difícil de comprendre des d’una mentalitat europea.

.

Aquest només vol ser un exemple del que burxar enrere en la història pot aportar. Potser burxar-hi és precisament el que cal per tirar endavant, per comprendre’s. L’ara ja històric historiador, valgui la redundància, Josep Fontana ho explica també en una entrevista al mateix magazine i fa servir un exemple simple, però de nou, històric: “aquí l’emfiteusi permetia que les terres fossin cultivades i donar feina a molts braços, però des de la Corona de Castella això s’entén tan poc que s’inventa el mite de la laboriositat dels catalans. Comencen a dir que els catalans treballen molt. Fins i tot s’inventa aquella dita que diu que “El labriego catalán de las peñas saca pan”, cosa que demostra que no entenien res. El que treia de les pedres no era pa, era vi. No entenen res del que passa.”

Fent cas a Josep Fontana, la incomprensió és històrica. El context és, doncs, necessari. És necessari que quan s’emet o es publica la noticia sobre l’intent d’augmentar el control de les armes als E.U s’expliqui el perquè d’aquesta “tradició”. És necessari que quan els nostres polítics protagonitzen una batalla de titulars de l’estil dels que van pronunciar Mas i Rajoy el dia de la inauguració de la nova línia d’AVE Barcelona-Girona, un dient blanc després que l’altre digués negre els blancs provessin d’entendre als negres i els negres als blancs. Al costat de titular, hi ha d’haver l’anàlisi. L’anàlisi històrica que ens porti a saber que ja des del segle XVIII les percepcions d’ambues parts han estat oposades i a entendre perquè. Només així podríem escollir si volem deixar o no enrere dos segles d’incomprensions, ser pràctics i mirar endavant

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: