Farem el Triplet

Només ens queda una final i ho haurem guanyat tot. La primera la vam guanyar el dia vint-i-dos, sortint al carrer després de vèncer els tres rivals més durs: la mandra, el conformisme i la por. Va ser un partit emotiu. La intensitat anava en augment i així vam ser imparables. Ningú s’esperava que els últims de la lliga, aquells dels que ningú se’n recorda, arranquessin el protagonisme als de dalt. I menys durant la seva lliga particular: les eleccions.

La segona la vam guanyar ahir i va ser encara més difícil. El partit va ser llarg, una setmana per ser més exactes. Semblava que el rival ens deixava tocar la pilota davant els seus nassos i en el seu camp. Tocàvem i tocàvem. Tant, que de vegades ens empatxavem de pilota i ens passavem de floritures. Però mai perdent l’essència. El cop va ser baix. Quan estavem més cansats, poc abans que acabés el partit, l’equip contrari desperta i tota la davantera entra en joc. No vam tenir més remei que arreplegar-nos tots al darrere, de quina altra manera podíem protegir la porteria? Sí, llavors es va embrutar el partit. Nosaltres que havíem optat pel joc bonic i el fair play ens vam veure abocats a la violència. L’àrbitre no feia res per evitar-ho i les entrades eren dures, allà on fa més mal.

Quan semblava que ja no hi teníem res a fer, va ser clau l’afició. Fins i tot els que no havien pogut venir a l’estadi van fer pinya al voltant. Era mala hora, però la millor pel rival. I tot i així, el suport va ser incondicional. Vam rebre per totes bandes i ens van deixar sense efectius. També fora del camp van haver-hi alderulls. Una final de les que no s’havíen vist mai, semblava d’una altra època. Ni el millor dels clàssics. Després de tot, van ser ells els que van marxar per la porta petita. L’opinió pública qüestiona el seu joc i demana explicacions, però també responsabilitats. Ara, encara queda un enfrontament.

Queda l’última final i estem cansats. Ens han deixat tocats i ells tenen molts més recursos per recuperar-se. Els equips d’altres ciutats i països ens donen suport, som els favorits. Si ells tenen els recursos, nosaltres el millor equip. En tenim de grans, madurs i amb experiència; però també tenim els de la pedrera, aquells que encara s’estan formant, que rebossen ganes i energia.

Permeteu-me aquest to èpic per una vegada que jugo amb l’equip petit. I critiqueu-me la imparcialitat de parlar en primera persona. Però enmig d’una final de Champions que sembla passar per davant de tot, volia injectar una mica de força al meu equip. Com aquell vídeo que els va posar Guardiola a la final de Roma. I tant de bo funcionés tan bé. De moment però, només puc desitjar que guanyi el joc net.

Júlia

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: